Portava estona amb els llums apagats i encara no aconseguia agafar el son. Vaig mirar a la llitera del costat i seguia buida. Una altra nit sola. Aquest lloc és penós, és trist, em fa certa por. Mai m’havia imaginat que un centre de menors fos així. No porto ni un mes i encara em resten dos anys aquí. Trobo a faltar els meus amics, i en certa manera, la meva família. Mai ho hagués dit, això. Cada cop que penso en ells em venen al cap quan perdia el cap i em posava a pegar-los, mentre ells estaven allà parats, plorant i callats. Callats com els meus professors, que ja no tenien resposta per mi. No obstant això era la reina de l’escola, tothom estava al meu servei i qui no, bé, qui no ho estava no era digne d’estar allà. La meva banda d’amics era la més popular del poble, tothom ens coneixia, inclosos els policies. Tot va començar amb un simple “no”. Per què existeix la paraula no? No suporto que em diguin no, què es creuen? Fa gairebé vaig ingressar en aquest centre de menors tan horrorós. Quan els pares em van dir que hi hauria d’anar en un els ulls se’m van il·luminar. Perfecte vaig pensar, un lloc sense pares. Però la idea que jo en tenia d’aquests centres no és la vertadera: aquí tot és fred, tothom va a la seva, tothom passa de tu, si fas alguna cosa no adequada et castiguen bestialment, no pots mantenir contacte amb ningú de l’exterior, amb forces hi arriba alguna notícia, el menjar és dolentíssim... Semblo una morta vivent anant passadís a dalt passadís a baix, fent feina aquí i fent feina allà. Si si, feina. Aquí hem de treballar, bah. L’últim cop que vaig agredir als meus pares la policia em va treure el seu vot de confiança i aquí estic... I si no hagués reaccionat fa tres anys d’aquella manera? I si hagués pensat abans d’actuar? Potser els últims tres anys haguéssin estat diferents i ara no em trobaria aquí. Ara no tinc res de res, abans em queixava per no tenir alguna cosa, algun capritx però ara no tinc res. Altres nits he somiat que tot això no passava i que seguia a casa meva amb els meus pares i el meu germà vivint feliçment, com una noia normal de la meva edat. Què faria si pogués tirar enrere la meva vida? No ho sé, però sé el que no faria, el que he fet. Sé que això és impossible, haig de conviure amb el que hi ha, amb les conseqüències del que ha passat. Vull tornar a ser feliç, com fa tres anys, vull canviar.
Expressar:
- se sent sola, troba a faltar als seus amics
- se sent apàtica, sense il·lusió, no té ganes de fer res.
- Es comença a penedir d’haver fet el que va fer i el que l’ha portada a aquest lloc
Descripció:
- està al centre de menors
- està al llit sola, li costa dormir i es posa a pensar
- fets: pegava als pares, delinqüència, a l’escola...
Explicació:
- els seus pares l’havien malcriat deixant-la fer tot el que li vingués en gana. Això, va provocar que arribés un moment que considerés que tot era una joguina que l’havia de satisfer i si no era així reaccionava violentament. Quan els seus pares li van començar a negar coses els pegava; quan no tenia diners, robava; si una noia li queia malament li ho deia a la cara i buscava brega, etc...
Justificació:
- hi ha una certa justificació en el sentit que ha estat mal educada però en el fons ella era responsable dels seus propis actes
Conclusió:
- el centre de menors li anirà bé per equilibrar el libertinatge en que havia viscut
Laura Martínez, bat1g19
